M'odien, no se perquè, però quan poden, m'ataquen i em peguen. Mai ningú volia aturar-los. Quan acabaven, el meu cosí més gran m'escopia. I un cop ja havien marxat, intentava aixecar-me, tot i que a vegades no podia a causa del dolor. Al terra quedaven restes de sang. Vaig mirar la llum de la lluna que entrava per un forat de les golfes. Era plena, com avui. Però avui no serà com sempre. Avui pagaran per els seus errors tastant la fulla rovellada de l'espasa de la venjança. Avui em venjaré, cap d'ells podrà aturar-me. Lamentaran tots els dies en els que m'han tractat com una rata. Però llavors ja serà massa tard. Els seus cors -si és que en tenen- es buidaran i les seves paraules quedaran ofegades a la sang.
No se si el que faré és correcte o no, car la meva ment ha estat torturada i conviu amb el rancor i la ràbia. Que la lluna -testimoni celestial- em jutgi i em castigui sinó he fet el que devia
Per la llibertat i la justícia!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada