-Ja t'ho has repensat? -Va aparèixer de sobte la Jenifer amb la seva forma de sucubo. Estava asseguda en el banc del parc, al costat de la Selina que tenia els canells marcats i somiquejava. -Has fet bé.
La Selina va alçar el cap per mirar-la. La Jenifer també també la mira. La Jenifer havia estat seguint a la Selina i havia com havia tallat amb en Jonathan.
-Que passa si accepto? -Es va eixugar les llàgrimes i les gotes de pluja que li queien per la cara.
-Deixaràs de ser un àngel.
-I en què em convertiré?
-En una criatura de la foscor. -Va mentir.
-Tal qual? Sense cap inconvenient o lletra petita? -La Selina es malfiava de aquella sucubo.
-Bé -va somriure ella -, no se quin tipus de criatura de la foscor seràs. Això ho tria el nostre pare.
-Però seria lliure -va pensar en veu alta.
-Exacte! -Va tornar a mentir. En realitat, si li tallava les ales, els seus poders s'invertirien i es convertiria en una criatura de la mort, que era precisament el que volia la Jenifer.
La Selina es va mirar els seus canells marcats i se'ls va tocar passant-hi el dit.
-Seràs lliure de fer el que vulguis, sense cap mena de responsabilitat.
-Sona bé -va sospirar la Selina.
La Selina es sentia molt destrossada per dintre, no li importava gens el que li podia passar. A la Jenifer no li va costar gens convence-la.
-Així doncs... vols passar-te al cantó obscur?
La Selina s'ho va pensar i repensar.
-D'acord -va dir finalment.
La Jenifer va fer un somriure pervers dintre seu, en canvi, a la Selina se li va apagar aquella espurna de lluentor que sempre tenia. Llavors, la Jenifer va fer aparèixer la seva dalla. La Selina es va aixecar del banc i es va mirar la dalla diabòlica que duia aquella sucubo.
-No et preocupis, serà ràpid... (però molt dolorós)
La Selina va tancar els seus ulls verds i al obrir-los vermells es va transformar. Es va ajupir davant seu mirant cap el terra i va estendre les seves precioses ales gegants. Va alçar la dalla per tallar-li les ales. La Selina va tancar molt fort els ulls. Esperava que la dalla li travessés les ales. De sobte, va sentir un crit de dolor. Era una veu coneguda. La Lluna! (des d'un punt allunyat, l'Etham, el pare de la Lluna, va sentir aquell crit al cor i es va posar pàl·lid). La Selina va obrir els ulls de cop i va veure a la Lluna, la seva millor amiga, amb la mirada perduda i amb un tall horrible a l'estómac. La Selina es va posar pàl·lida. La Lluna va caure al terra i es va quedar mirant cap al cel infinit. La Selina va fer un crit de ràbia i va enviar lluny a la Jenifer amb la telecinesi, llavors va desaparèixer. Es va acostar corrents a la Lluna.
-Lluna... no... Lluna! -Va cridar la Selina.
La Lluna va sentir-la i va dirigir-li la mirada.
-Però què has fet...? -Va dir la Selina mentre els ulls se-li omplien de llàgrimes. Amb molta cura la va agafar i la va abraçar amb molt afecte.
-Havia de salvar-te... -Va dir dèbilment la Lluna.
La Selina va intentar curar la ferida amb els seus poders però no podia, la dalla de la sucubo era molt poderosa i difícilment la podria curar.
-Perquè Lluna... perquè...?! -La Selina va enfonsar la cara en els cabells negres de la Lluna i els va omplir de llàgrimes. Podia ensumar la seva olor, aquella olor tan característica que tenia ella. Llavors va tornar intentar curar la ferida, però no va resultar, llavors la va mirar a la cara i li va dedicar un somriure i la va besar el front, després va fer un gemec. La Lluna li queien les llàgrimes i la sang li rajava per la boca, va intentar fer-li un somriure a la seva amiga.
-Sóc idiota, oi? I tonta... i vulnerable... però tu no, saps? -Va somriure la Selina -La mare que et va parir, Lluna! Estàs com una cabra! -Deia entre sanglots -Ets la persona més valenta que conec... -les mans li tremolaven i els cabells se-li enganxaven a la car mullada de llàgrimes.
La Lluna dèbilment li va posar la mà a la cara i li va apartar els cabells.
-N-no... plor-ris... la Ma-ma Lluna... està aq-quí... -La Lluna no podia suportar veure així a la seva millor amiga, intentava tranquil·litzar-la.
La Selina, en sentir aquelles paraules, unes llàgrimes gegants li van caure per la cara. La Lluna sempre la ajudava i es preocupava per ella, per això a vegades li deia "Mama Lluna". Li va agafar la mà i va riure. De sobte la lluna va fer una ganyota i el somriure de la Selina es va esborrar.
-No te'n vagis Lluneta... -Va dir.
-No em... queda gaire... -La Lluna va fer una tos que sonava horrible -Selina...
-Digues. -La Selina la mirava tendrament.
-Si vaig a l'infernd... i em trobo a... aqueia p***... lomplide de mabstegods -La Lluna començava a tenir dificultats per parlar, però tot i així seguia sent ella amb el seu humor en els pitjors moments.
-No en tinc cap dubte.-Va somriure enormement i li va acariciar la cara molt dolçament. De sobte, el cos de la Lluna es posa tens i després es deixa caure. La Selina esposa pàl·lida i mou suaument el cos de la Lluna, però ella no reacciona, ja no hi és. Amb la mà tremolosa li tanca suaument els ulls i la abraça intensament mentre plora i plora.
Al cap d'una estona, nota la presència de dues persones més. Alça el cap per mirar-les. Una era l'Etham que no podia deixar de contemplar amb horror el cos mort de la seva filla; l'altre era en Jayden, el pare de la Selina, que també era un àngel.
L'Etham va corre veloç com el vent fins al cos de la seva filla. Tremolava tot ell i tenia dificultats per respirar d'una manera constant. Estava tant impactat.
-...n-no... -la veu se-li va trencar i va caure desplomat a terra.
La Selina el cos de la Lluna a l'Etham que la va agafar de seguida i es va posar a plorar. Només podia veure que tot allò per el que sempre havia lluitat i protegit havia desaparegut.
La Selina es va apartar una mica i es va quedar allà pàl·lida i tremolant.
-...Lluna... -Va dir suaument l'Etham.
La Selina va mirar al seu pare que es va apropar una mica.
-No pots fer res per salvar-la?! -Li va dir la Selina mentre recordava la discussió que havia tingut amb ell aquella tarda.
Aquelles paraules van entrar dintre den Jayden com un caramel aspre i amarg. Va abaixar la mirada.
-Jo... ja no puc fer res per ajudar-la -va dir ell.
(Aquesta història continuarà en El viatge de la Lluna i la Ego)
-...n-no... -la veu se-li va trencar i va caure desplomat a terra.
La Selina el cos de la Lluna a l'Etham que la va agafar de seguida i es va posar a plorar. Només podia veure que tot allò per el que sempre havia lluitat i protegit havia desaparegut.
La Selina es va apartar una mica i es va quedar allà pàl·lida i tremolant.
-...Lluna... -Va dir suaument l'Etham.
La Selina va mirar al seu pare que es va apropar una mica.
-No pots fer res per salvar-la?! -Li va dir la Selina mentre recordava la discussió que havia tingut amb ell aquella tarda.
Aquelles paraules van entrar dintre den Jayden com un caramel aspre i amarg. Va abaixar la mirada.
-Jo... ja no puc fer res per ajudar-la -va dir ell.
(Aquesta història continuarà en El viatge de la Lluna i la Ego)
